Ja ha començat l'activitat dels seminaris STAC d'aquest curs. En aquest mapa teniu els marcadors amb totes les seus de Seminaris de la demarcació. Si piqueu sobre el marcador, accedireu a un enllarç que us portarà al bloc o curs de moodle que utilitza el seminari per a comunicar els seus continguts.No us esteu de visitar els seminaris veïns, poden ser una bona font d'inspiració per la vostra activitat docent./* */

read more

Ja ha començat l'activitat dels seminaris STAC d'aquest curs. En aquest mapa teniu els marcadors amb totes les seus de Seminaris de la demarcació. Si piqueu sobre el marcador, accedireu a un enllarç que us portarà al bloc o curs de moodle que utilitza el seminari per a comunicar els seus continguts.No us esteu de visitar els seminaris veïns, poden ser una bona font d'inspiració per la vostra activitat docent. /* */

llegeix més

Dimarts, 8 de juliol de 2008
TEATRE
Us imagineu un teatre amb varis escenaris?
Podeu escollir el que vulgueu veure.
Jugar al pati


Pintar



Fer música



Jugar amb aigua Teniu més fotos dels jocs d'aigua al web http://www.xtec.cat/escoladelcarme/

Sindicació de la notícia

La cadena de televisió Telecinco s'ha adherit al Manifiesto por la lengua común, que el passat 23 de juny va presentar un grup d'intel·lectuals a Madrid.

La cadena comparteix les exigències d'aquest grup, entre els quals hi ha Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que demanen que el parlament espanyol elabori una normativa per fixar que el castellà sigui la llengua oficial de tot el territori i la única 'que pot ser-li suposada' als seus ciutadans.

Telecinco és la primera televisió que s'adhereix a aquest manifest, a més, Telecinco ha dit, al informatiu del migdia, que 'posa a la disposició del col·lectiu que porta aquesta iniciativa el seu canal de televisió per donar suport a aquest projecte'.

Si ells s'adhereixen al manifest, nosaltres ens adherirem a una vaga que consisteix en no mirar Telecinco. Això no és un boicot, sinó una vaga.

Junts/es podrem!
Telecinco mai més!

Per a qui no ho sàpiga Telecinco és líder d'audiència a Catalunya; ells a canvi d'això s'adhereixen a un manifest que pretén que el català (entre altres llengües) sigui relegat i menyspreat.

PASSA-HO!

Dilluns, 7 de juliol de 2008
UN MUNT D'ACTIVITATSAmbient estiuenc. Jocs, pintar... i l'art d'explicar contes.

1. En la sede de Barcelona triunfa la estética SL. Un sitio perdido en medio de ninguna parte. Enormes salas medio vacías, gente deambulando sin rumbo, pequeños grupos aislados y estantes inconexos de publicidad. Los congresos mastodónticos son mastodónticos, sean en la red o en un palacio de congresos. El tamaño, sí importa.

2. Los organizadores se toman su tiempo, aun a costa de los invitados, aun a costa de las preguntas de los asistentes. Predomina la autocomplacencia, porque así debe ser. ¿Quién se sube a una escenario a proclamar que hace mal las cosas? Las marcas se toman su espacio y vienen a vender su pescado. Aunque a veces dan gato por liebre, o sea, café con leche en lugar de desayuno. ¿Quién debe ser el responsable del (no) contenido de la maletita?



3. Las comunicaciones pueden ser mejores o peores, pero siempre son unidireccionales. El tiempo para las preguntas es consecuentemente irrelevante. Y en estos tiempos de artefactos todas las aportaciones acaban siendo clónicas. Son un discurso acelerado sobre una presentación electrónica en portátil, en un contexto de fragilidad tecnológica –siempre falla algo: el audio, el vídeo, la conexión, el formato de pantalla, los tipos de letra... ¿Será esta la incertidumbre propia de los tiempos líquidos?

4. Los gurús llegan y vomitan su conferencia, descontextualizada, demiúrgica, benevolente. Cuanto más importantes los ponentes, más recalentadas las exposiciones, pues nadie produce discursos brillantes y originales a ritmo de producción industrial. Basta seguir a Downes o a Piscitelli en la red para rastrear conferencias parecidas, un work in progress del que acaban ellos mismos siendo víctimas. Los periféricos nos resignamos, pues ni tan siquiera pudimos darles un apretón de manos. ¿Era real el discurso sobre la realidad de Downes? Qué platónico fue todo, en esas pantallas gigantes, en las provincias del reino!


5. En las mesas, el mismo guión, pero a escala doméstica. En la sede de Barcelona, Begoña reparte las cartas y se juega la partida acordada. Jordi, que tiene más tablas que nadie, trata de encender alguna mecha, incluso enarbolando la serpiente educativa del verano. El bueno de Ramón, clama en el desierto en una partida en mesa ajena, lejos de las aulas. Gira la rueda, suena música conocida, bella pero mundana, y nada cambia. Todos bailamos y aplaudimos complacidos.

6. Los asistentes no esconden su entusiasmo, invitados a la fiesta. Aunque, con el paso de las horas, se acrecentan un poco las diferencias entre los que están dentro y los que están fuera, como entre la plataforma MEC y la plataforma NING. Algo rechina en las entrañas de la gran maquinaria del tiovivo que gira con un automatismo invisible, con la responsabilidad difusa, tan característica de las instituciones. El carnaval de las TIC debe terminar, puntual, inexorable. Murió el congreso presencial, ¡viva el congreso!



---


Un congreso sirve a los asistentes para saludar a (des)conocidos, cosechar reconocimientos administrativos, pescar con suerte alguna idea interesante y romper las rutinas, escapando del centro educativo. Y poco más. Puede que algunos, siempre en los márgenes del evento, descorchen botellas, abracen a amigos, firmen contratos, conozcan ciudades. De ahí que tantos celebren con razón el making off. Pero los congresos nacionales son algo bastante obsoleto, de cuando la información era escasa y la posibilidad de encuentro entre colegas era remota. Y, desde luego, raramente sirven para aprender nada en el sentido profundo y verdadero del termino.


Todo lo del congreso está o estará en la red, esperando a ser debidamente atendido en intransferible selección personal. Yo fui para estrechar manos a profesores que “se lo curran” y para contactar con un par de compañeros. El segundo día pensé que ya era suficiente y me marché, un poco silenciosamente. Incluso me vi a Lu y a Ana desde casa (y sufrí con ellas, al verlas arrolladas por la maquinaria congresual). No hago ninguna valoración negativa, no cabe la decepción pues no esperaba otra cosa de un evento de este tipo. Personalmente estoy interesado en otras cosas, en seguir colaborando en la construcción de otros espacios de trabajo y de intercambio para lograr aprender y mejorar juntos. Espacios propios a escala humana, personalizados, enriquecedores, modestos, útiles. Por suerte, cada día somos más y hay mucha gente transitando otros caminos.

L’estiu és temps de formació i de reflexió, sí. No sempre és necessari assistir a cursets de formació, la nostra és una professió en la qual estem aprenent cada dia i l’autoformació ens dóna una bona part del nostre bagatge. Però a l’estiu les possibilitats de formació s’amplien amb l’oferta de l’Escola d’Estiu, de llarga tradició a les nostres terres.

A més, des de fa uns anys, aquesta escola d’estiu inclou una secció específica de formació semipresencial o no presencial, l‘Escol@ d’estiu virtu@l.

Note: There is a poll embedded within this post, please visit the site to participate in this post's poll.

Dijous, 3 de juliol de 2008PARC SOL DE BAIXHem anat al parc de Sol de Baix. El temps ens ha ajudat molt, el fet d’estar núvol és sempre un avantatge quan surts amb nens.
No feia massa calor i això vol dir que no tenien set, per tant no hem tingut l’urgència d’improvisar cap lavabo.
Aquest parc està força bé. L’he trobat net i hem estat pràcticament sols tot el matí.
Els grans han jugat a una mena d’adaptació de beisbol i els petits amb els jocs de fusta i la sorra.
Podeu veure les fotos al web.

Ja us vaig dir dilluns que començava el taller d'edublocs de l'escola d'estiu d'Espiral. La veritat és que estic prou content de com està avançant el curs tot i alguns problemes tècnics. És dels cursos telemàtics que he impartit en què més ho estic disfrutant. La gent va avançant a mesura que avança la setmana i sembla que no s'estan “agobiant” més del compte.

Crec que en un curs virtual és important que la gent vagi avançant i no se senti sola davant la pantalla, i això, en un curs d'una escola d'estiu encara té més validesa. La gent ha estat treballant des del setembre i quan arriba el juliol volen continuar formant-se, sigui per la raó que sigui. És d'agraïr l'ambient que s'ha creat tot i el caràcter virtual del curs.

Una de les coses que crec que més està ajudant és la utilització d'un “gadget” de google que permet contactar amb un usuari de gmail a través d'un xat que s'obre a la pantalla dels dos “conversadors”. És una eina senzilla i de fàcil integració que facilita enormement la interacció amb els participants en el curs. I als formadors ens permet donar solucions ràpides quan algú et fa una pregunta.

En els cursos, ja siguin presencials o virtuals, la gent vol la solució al seu problema de manera ràpida i així poder continuar avançant i l'eina que us comento, que també podeu veure a la part dreta d'aquest bloc en forma de xat, permet aquesta interacció davant del dubte. I sembla que els participants agraeixen aquesta eina.

Durant aquesta setmana s'acabarà la part tècnica i els hi quedarà tota una setmana per a tirar endavant el seu projecte de curs. Però personalment em queda un dubte, en un curs de blocs hauríem de tractar també el tema del minibloging? Hauríem de tractar el Twitter, el Plurk o fins i tot el Coveritlife? Segurament, però no quedarà gaire temps. Tot i això, ho intentarem!Sindicació de la notícia

Dimecres, 2 de juliol de 2008FOTOS DEL CASAL
LA BELLESA ESTÀ EN ELS ULLS QUE MIREN

Com sabeu, l'any passat em vaig presentar a les oposicions que es van convocar per a accedir al cos de professors d'educació secundària. Com que complia els requisits, vaig poder participar-hi per la modalitat d'accés a cos superior a partir del cos de mestres de primària. Els requisits per a participar-hi són: tenir una llicenciatura i haver estat membre del cos des del qual es participa un mínim de sis anys.

Les oposicions constaven d'una sola prova dividida en dues parts. En la primera d'aquestes, s'havia d'exposar un tema d'entre 9 escollits a l'atzar pel tribunal. A més, en aquesta primera part, s'havia de presentar una proposta didàctico-pedagògica del tema escollit. Com que el tema era adequat (La textura musical. Tipos y evolución a través de la historia), vaig optar per presentar una proposta didàctica que m'havia publicat la Subdirecció General d'Ensenyaments Artístics del mateix Departament d'Educació i que feia una referència més que explícita a la utilització de les TAC com a eina per a la modificació de la textura musical. En total 45 minuts per a fer tota l'exposició, que vaig dividir en 25 minuts per a la part del tema i 20 minuts més per a la part didàctico-pedagògica. Cal dir que el tribunal va optar per no fer cap pregunta als aspirants de la modalitat "restringida", ho devien tenir tot molt i molt clar.

En la segona part de la prova em va tocar cantar una cançó proposada pel tribunal. Es dóna la circumstància que en les proves de l'any passat es van proposar les mateixes cançons que l'any anterior s'havien proposat per als tribunals de primària dels quals n'havia format part com a secretari d'un tribunal. O sigui, la cançó que vaig cantar l'havia jutjat com a tribunal l'any anterior.

El resultat va ser desesperant. Tots els que ens vam presentar vam suspendre. Millor dit, a tots els aspirants que ens vam presentar ens van suspendre. Cal dir que en les últimes cinc convocatòries que hi ha hagut de secundària, només hi va haver aprovats en una d'elles. En les altres quatre, no ha aprovat mai cap candidat provinent del cos de mestres.

En tot el procés s'han donat moments realment kafkians. Vaig demanar tota la documentació del tribunal i misteriosament havien desaparegut actes de l'expedient administratiu. I curiosament, quan vaig presentar el recurs contenciós-administratiu, van tornar a aparèixer!!! Evidentment tinc còpia compulsada de tota la documentació presentada on hi ha actes en les que després es canvia la data de publicació. Impresentable totalment!

Per tot això vaig decidir presentar el recurs corresponent davant la justícia contenciosa-administrativa que es va acceptar a tràmit fa uns mesos. I avui, just un any després (per a que després diguin que ja justícia no va lenta) és el dia en que haig de presentar la demanda corresponent. Si he arribat fins aquí, us podeu imaginar que ja no tornaré enrera. Sóc conscient que si no aconsegueixo que em donin la raó, mai aprovaré les oposicions per a passar al cos de professors d'educació secundària, però per sobre d'un procediment administratiu hi ha la dignitat professional i personal, qualitat que alguns, òbviament, no tenen.

Podeu seguir tot el procès des d'aquest enllaç a aquest mateix bloc.Sindicació de la notícia

Dimarts, 1 de juliol de 2008
CONTINUEM AMB FELICITATS PETITES...
M’agrada molt escoltar les converses dels nens quan juguen amb les joguines.
No parlo de quan juguen al pati a jocs lliures de pilota o esport, sinó quan estan compartint tranquil·lament les joguines de l’aula.
Durant el curs no tinc massa ocasions de fer-ho però durant el casal sovint tinc l’oportunitat.
Cal però que ells no s’adonin de la meva presència i molt menys han de notar que els estic escoltant.
Un grupet de nens i nenes de P4 jugaven amb una casa de nines enorme que tenim. És una nova adquisició i tots estaven força entusiasmats.
Jo els escoltava com s’organitzaven per parar la taula, col·locar les cadires, buscar plats, culleres...s’ho passaven d’allò més be.
Quan gairebé ja ho tenien tot a punt han trobat el piano de la casa de joguines i han decidit que posarien música mentre els personatges, herois i princeses, sopaven.
- Escoltarem música de Beethoven!
- No, de Mozart!
- Va, escoltarem dels dos!

Tot rient han començant a taral·lejar una de les simfonies de Beethoven que els hi he fet escoltar durant el curs.
M’he afegit als seus cants i malgrat que al començament m’han mirat sorpresos, hem acabat tots cantant.
De nou felicitats petites.

Dimarts, 1 de juliol de 2008
ELS CONTES
Avui comentava amb un grup de mestres que havíem escollit el “contes” com centre d’interès del casal d’estiu.
La conversa ha començat comentant que era bonic que recuperéssim els contes clàssics, la seva innocència i els valors que ens transmetien, però hem anat derivant la xerrada cap a la part fosca del contes.
Qui no recorda la tristesa que va sentir quan maten a la mare de Bambi?
El primer bulling de la història el trobem en el moment en que neix Dumbo i les altres mares, envejoses, riuen i es mofen de les seves enormes orelles.
Qui no s’ha imaginat la panxa oberta del llop desbudellat per treure les set cabretes o ha tingut mals sons veient la bruixa dolenta de la Blancaneus.
Mai he volgut anar sola per bosc pensant que em sortiria el llop i que es menjaria la meva àvia, sense oblidar a la malvada Cruella de Vil que volia cadellets de dàlmata per fer-se un abric.
Què em dieu del poca-solta del Pinotxo que es tan poc agraït amb el seu pare, la “madrastra” que maltracta a la Ventafocs i el maleducat Peter Pan?
Fins i tot les entremaliades i divertides Tres bessones tenen en els seus contes la bruixa avorrida que no és res més que el record, que l’autora té, de la seva mestra.
Ningú com un nen per separar la realitat de la ficció.

Treballeu amb moodle al vostre centre? Ja sabeu que a l’octubre es farà a Barcelona la
MoodleMoot08? Voleu presentar un póster amb la vostra experiència però no sabeu com?

Aquí teniu un document que us pot orientar a l’hora d’elaborar-lo: presentació de pósters.